Es recomana llegir el text escoltant aquesta música, ja que m'ha inspirat a fer-ho.
Segurament, totes i cada una de nosaltres hem viscut una situació en què "hem estimat massa i desequilibrat" en aquesta carta, en poso un exemple, brindo per un amor bidireccional, i equilibrat.
"Em sento buida, sense forces, ni il·lusions. Apagada com una espelma pel corrent de la finestra... - No tinc sang - em dic a mi mateixa. - No em queda sang, amb prou feines puc obrir els ulls, i mira't. Cada cop que et veig, em quedo amb una mica menys d'aire, cada cop que toques el meu cos tremola com la primera vegada. Potser, la darrera vegada serà l'última, potser no hi haurà una darrera vegada. Poder tot acaba i comença en el mateix instant cada cop que ens trobem. Oh amor meu immortal! Com anhelo els teus llavis, la teva mirada tendra i penetrant, i els teus pensaments divergents que busquen els meus.
Oh amor meu immortal! En quina de les mil vides podrem resoldre-ho tot bé? En quina no hi haurà pors, ni patiments? En quina serem lliures de ment per poder ser, el que hem vingut a ser? Oh el meu amor immortal! D'aspecte anàrquic i bohemi, transgressor i insurgent, en quin moment? En quin instant? En quin ara?
Si som éssers que venim i repetim les nostres vides fins que aprenem... que hem d'aprendre els dos? Quina és la lliçó de vida que ens mostra?
Potser he de ser valenta? Valenta per reconèixer que jo no soc el teu amor immortal. Que tan sols he sigut algú que ha passat per la teva vida sense pena ni glòria. Que el que sento per tu és fruit d'un dels meus egos i que no ets real? Sí, Potser, ja és hora que et solti, que passi pàgina, que et deixi marxar. Que t'alliberi del meu amor, que m'alliberi de tu, per poder tornar a respirar, a somriure, a brillar. Perquè el teu amor em mata, dolçament i lentament. Perquè els teus petons m'enverinen i els teus -"t'estimo amor"- boicotegen el meu cor. He d'alliberar-me de tu, d'aquest amor dolorós...
L'amor dolorós no és amor.
L'amor no és patiment, no és angoixa, l'amor és llibertat, sensualitat, capacitat d'entrega i confiança. I si no és bidireccional, no és amor...
Assumir-ho, em costa, no puc esperar més temps, ja són gairebé quatre anys d'un amor dolorós i fluctuant. En què cada cop que tu i jo, hem estat junts, jo he deixat d'estimar-me, per tan sols estima't a tu. Ho tornaria a fer? Segurament, i segurament arribaria fins aquí, on soc ara.
No cal dir massa més, m'aparto, però no desaparec. Vibrem en capes diferents, en freqüències divergents, i només Déu sap quan ens trobarem els dos a aquesta.
Tan sols et desitjo el millor, que els teus somnis es compleixin, que tinguis tot allò que anheles a la vida. Només vull la teva felicitat, i que un cop trobada, la conservis tal tresor apreciat. Al final, res no et fa ser més feliç que tu mateix. I si ets tu mateix, seràs sempre feliç.
Oh amor meu immortal! La teva indiferència, el teu silenci em mata. M'ofega, m'entristeix l'ànima. I em sap greu, de veritat, però no m'ho puc permetre. No puc defallir, no per un amor unidireccional. I encara que sé que m'estimes, que quan estem junts som mil vegades més nosaltres. No soc suficient per a tu.
No pateixis amor meu, tu no em fas mal, soc jo i el meu amor els que pateixen. Tu ets qui ets, i estic enamorada del teu ser tal com és, tu no m'has fet mai mal, tan sols no has vibrat en mi.
Oh amor meu immortal! Necessito esborrat del meu cor, dels meus pensaments, dels meus somnis per a poder respirar! Necessito posar-me "mode off" per poder continuar caminat per aquesta vida, i retroba'm. Vull no sentir, omplim altre cop d'il·lusions, alegries i esperances reals. Perquè ara mateix, soc buida, i aquesta buidor que sento, m'espanta."
Segurament totes i cada una de nosaltres hem sentit en algun moment de la nostra vida un amor així. Però, realment, en podem dir amor d'això? En quins paràmetres hem construït les dones, sobretot de la meva generació (soc del 75!), l'amor. Què és el que hem vist durant tota la nostra infantesa? Què és el que hem escoltat? Què és el que ens han ensenyat?
Si som sinceres amb nosaltres mateixes, totes les pel·lícules del gènere comèdia romàntica, drama, o similars, que hem anat tragant durant anys han estat girant un mateix eix (i no vull entrar en el que ha fet Disney, etc.). La dona s'enamora, l'home la fa patir, ella cada cop s'enamora més... i si la cosa surt bé, traga i són feliços per sempre. Les cançons, boleros, balades pop, etc., sempre ens deixaven un missatge de sofriment, desolació, cors trencats i sentiments de culpa. Com si mai ho féssim del tot bé. I sempre amb aquesta sensació d'esforçar-nos per tal que l'altre estigues content, i no fer res que entorpies la relació o ens abandones a l'estil de l'última seqüència de "El que el vent s'endugué", I ERA EL NORMAL. Si a sobre, mirem dins l'entorn familiar, veiem un entorn en què la dona organitzava la família, cuidava de tots, el pare normalment estava fora de casa i se l'honorava amb respecte i devoció.
Les dones tenim incorporat a l'ADN la sensació de no ser prou mereixedores de l'amor real. Aquell que no fa patir, equilibrat, que dona i rep. El que no castiga, ni humilia, ni sotmet. Sembla, que si no és així. No és amor. I és que, escoltant a les adolescents del meu entorn quan troben un noi que les escolta, valora, respecta i potencia... els hi falta quelcom. Necessiten el "malote!", aquell que les castiga, les crida i lis hi falta el respecte.
"Em sento buida, sense forces, ni il·lusions. Apagada com una espelma pel corrent de la finestra... - No tinc sang - em dic a mi mateixa. - No em queda sang, amb prou feines puc obrir els ulls, i mira't. Cada cop que et veig, em quedo amb una mica menys d'aire, cada cop que toques el meu cos tremola com la primera vegada. Potser, la darrera vegada serà l'última, potser no hi haurà una darrera vegada. Poder tot acaba i comença en el mateix instant cada cop que ens trobem. Oh amor meu immortal! Com anhelo els teus llavis, la teva mirada tendra i penetrant, i els teus pensaments divergents que busquen els meus.
Oh amor meu immortal! En quina de les mil vides podrem resoldre-ho tot bé? En quina no hi haurà pors, ni patiments? En quina serem lliures de ment per poder ser, el que hem vingut a ser? Oh el meu amor immortal! D'aspecte anàrquic i bohemi, transgressor i insurgent, en quin moment? En quin instant? En quin ara?
Si som éssers que venim i repetim les nostres vides fins que aprenem... que hem d'aprendre els dos? Quina és la lliçó de vida que ens mostra?
Potser he de ser valenta? Valenta per reconèixer que jo no soc el teu amor immortal. Que tan sols he sigut algú que ha passat per la teva vida sense pena ni glòria. Que el que sento per tu és fruit d'un dels meus egos i que no ets real? Sí, Potser, ja és hora que et solti, que passi pàgina, que et deixi marxar. Que t'alliberi del meu amor, que m'alliberi de tu, per poder tornar a respirar, a somriure, a brillar. Perquè el teu amor em mata, dolçament i lentament. Perquè els teus petons m'enverinen i els teus -"t'estimo amor"- boicotegen el meu cor. He d'alliberar-me de tu, d'aquest amor dolorós...
L'amor dolorós no és amor.
L'amor no és patiment, no és angoixa, l'amor és llibertat, sensualitat, capacitat d'entrega i confiança. I si no és bidireccional, no és amor...
Assumir-ho, em costa, no puc esperar més temps, ja són gairebé quatre anys d'un amor dolorós i fluctuant. En què cada cop que tu i jo, hem estat junts, jo he deixat d'estimar-me, per tan sols estima't a tu. Ho tornaria a fer? Segurament, i segurament arribaria fins aquí, on soc ara.
No cal dir massa més, m'aparto, però no desaparec. Vibrem en capes diferents, en freqüències divergents, i només Déu sap quan ens trobarem els dos a aquesta.
Tan sols et desitjo el millor, que els teus somnis es compleixin, que tinguis tot allò que anheles a la vida. Només vull la teva felicitat, i que un cop trobada, la conservis tal tresor apreciat. Al final, res no et fa ser més feliç que tu mateix. I si ets tu mateix, seràs sempre feliç.
Oh amor meu immortal! La teva indiferència, el teu silenci em mata. M'ofega, m'entristeix l'ànima. I em sap greu, de veritat, però no m'ho puc permetre. No puc defallir, no per un amor unidireccional. I encara que sé que m'estimes, que quan estem junts som mil vegades més nosaltres. No soc suficient per a tu.
No pateixis amor meu, tu no em fas mal, soc jo i el meu amor els que pateixen. Tu ets qui ets, i estic enamorada del teu ser tal com és, tu no m'has fet mai mal, tan sols no has vibrat en mi.
Oh amor meu immortal! Necessito esborrat del meu cor, dels meus pensaments, dels meus somnis per a poder respirar! Necessito posar-me "mode off" per poder continuar caminat per aquesta vida, i retroba'm. Vull no sentir, omplim altre cop d'il·lusions, alegries i esperances reals. Perquè ara mateix, soc buida, i aquesta buidor que sento, m'espanta."
Segurament totes i cada una de nosaltres hem sentit en algun moment de la nostra vida un amor així. Però, realment, en podem dir amor d'això? En quins paràmetres hem construït les dones, sobretot de la meva generació (soc del 75!), l'amor. Què és el que hem vist durant tota la nostra infantesa? Què és el que hem escoltat? Què és el que ens han ensenyat?
Si som sinceres amb nosaltres mateixes, totes les pel·lícules del gènere comèdia romàntica, drama, o similars, que hem anat tragant durant anys han estat girant un mateix eix (i no vull entrar en el que ha fet Disney, etc.). La dona s'enamora, l'home la fa patir, ella cada cop s'enamora més... i si la cosa surt bé, traga i són feliços per sempre. Les cançons, boleros, balades pop, etc., sempre ens deixaven un missatge de sofriment, desolació, cors trencats i sentiments de culpa. Com si mai ho féssim del tot bé. I sempre amb aquesta sensació d'esforçar-nos per tal que l'altre estigues content, i no fer res que entorpies la relació o ens abandones a l'estil de l'última seqüència de "El que el vent s'endugué", I ERA EL NORMAL. Si a sobre, mirem dins l'entorn familiar, veiem un entorn en què la dona organitzava la família, cuidava de tots, el pare normalment estava fora de casa i se l'honorava amb respecte i devoció.
Les dones tenim incorporat a l'ADN la sensació de no ser prou mereixedores de l'amor real. Aquell que no fa patir, equilibrat, que dona i rep. El que no castiga, ni humilia, ni sotmet. Sembla, que si no és així. No és amor. I és que, escoltant a les adolescents del meu entorn quan troben un noi que les escolta, valora, respecta i potencia... els hi falta quelcom. Necessiten el "malote!", aquell que les castiga, les crida i lis hi falta el respecte.
Les dones estimem massa de sèrie, venim amb el GPS incorporat de donar i repartir amor a aquells que més ho necessiten, sense entendre que només es pot donar allò que l'altre vol rebre. Si no és com si llencessis a les escombraries directament tota aquella energia.
Quan entenem que perquè una relació sigui equilibrada tots dos han d'estar a la mateixa freqüència, normalment, han passat anys de castics, relacions fallides i tòxiques. I torno sempre al meu discurs principal, PEDAGOGIA, sí. Si totes nosaltres féssim una mica més de pedagogia a les nostres filles i fills, pot ser això, ja en aquestes alçades, no passaria.
Està clar que per a fer pedagogia hem de practicar en l'exemple, i fer una autocrítica severa i dura de nosaltres mateixes. I de vegades els resultats fan por. Perquè potser estem immerses en una d'aquestes relacions esmentades fa un moment, i la decisió a prendre seria fugir d'allí. Però, penseu realment l'input que esteu deixant a les vostres filles i fills, ser una bona mare i ser un bon pare començar per donar exemple, per tenir coherència en les paraules i els fets.
Si som valentes per posar en solfa en una cafeteria i sortir el 8-M al carrer, potser també ho hauríem de ser en el nostre dia a dia. I soc conscient que hi ha circumstàncies que ens porten a aguantar (economia, benestar, posicionament social, etc.) però recorda, ETS DONA, POTS AMB AIXÒ I MÉS, i ens tens aquí sempre per ajudar-te.
