He escrit aquestes paraules escoltant aquesta música, crec que us pot connectar allà on era jo connectada, mentre escrivia. Crec que us ajudarà en la connexió.
Però, des d'on volem fer aquest canvi?, des de l'odi?, la rancúnia?, el dolor?
Fa pocs dies, en una tarda de cafès amb una bona amiga, parlàvem entorn del canvi que volem per la nostra terra, per la nostra cultura, pel nostre país, li vaig llençar aquesta reflexió:
_ Anna, des d'on volem construir el nostre país? - vaig fer un gest amb la mà, com parant la resposta.
- Shiiuuuuu- mostrant-li silenci. - escolta, sent, no intel·lectualitzis la pregunta, fes que ressoni en el teu ser veritable. No en aquesta ment nostra insaciable de respostes i arguments. - Anna, des d'on volem aixecar el nostre país?, des de la por?, la rancúnia?, l'odi?
-Que dius? No!, des de la llibertat!, des de la pau!, ens caracteritza com a poble! - sense reflexió ni reso, diu tota cofoia.
- Anna, un poble que no perdona, ni oblida, no pot construir des de la pau i la llibertat, perquè serà esclau sempre d'aquell no oblit i no perdo. - Li vaig dir mirant-la als ulls amb profunditat i amor.
_ Que dius!, tu sempre tan al·lucinada!- reia.
_ Anna, només sento paraules silenciades carregades d'odi, paraules enverinades per les formes i la no-violència. Però en totes elles, darrere d'aquestes, hi ha la frustració, el dolor, l'esclavitud.
Construir un nou món, no és fàcil. Renéixer, no és fàcil. En el trajecte, t'has de despendre des de lligam del passat. T'has de restablir, i començar de zero. Has de poder sanejar les ferides, i perdonar.
Perdonar i entendre que el món és plural i ple de ments divergents amb opinions diferents. Ple d'éssers que estan en vibracions diferents de les nostres, ni millors ni pitjors. Diferents. Amb paràmetres que no s'ajusten a la nostra visió, però al final, paràmetres també. I encara que no hi estem d'acord, que no són els nostres, hem de tenir el cor net i lliure per perdonar, acceptar i avançar.
La història ens refrega sempre que no hi ha ningú lliure de culpa, que tots en algun moment hem traspassat la barrera. I no té importància, si aquesta agressivitat, impotència i dolor es manifesta a través "d'hòsties" o de pensaments reprimits en la ment... el cor continua sent brut.
En veritat vols construir un país en què els nostres fills creixin odiant a aquells que no els deixaven marxar? De veritat vols que alimentem la desesperança i la rancúnia?, la por i l'estat d'alerta constant a les repressions?
Crec que per avançar s'ha de perdonar, i que per donar, s'ha de saber perdonar. No podem donar allò que no tenim. - L'Anna era callada, mirant-me fixament. - Vols aprendre a construir des de l'amor, la comprensió, l'acceptació, la confiança, el respecte, l'agraïment? O vols fer-ho des de la culpa, la queixa, el judici, el patiment, la lluita... ?
_ Però i la nostra dignitat? El nostre Orgull?, hem de continuar essent trepitjats i callats? - Em diu amb una miranda continguda i rabiosa. - Un poble que sempre ha sofert la repressió dels veïns de replà!, això dius?
_ Que és la dignitat o l'orgull si no, estats egòlatres produïts per la nostra ment, pel nostre pensament. Realment a mi no em defineix com a persona, ser més o menys orgullosa, tan sols defineix un dels estats del meu "ego", un dels personatges de vida amb el que represento una situació. Però jo, no soc aquell estat, ni aquella careta. D'altra banda, l'experiència em diu, que l'orgull només m'ha apartat del camí de la veritat, de l'amor, de l'evolució. -li dic.- Que és la dignitat i l'orgull, si a la fi construïm un país ferm des de valors autèntics, sòlids i indestructibles? Un país que oblida els seus "JOS" per creixen en essència veritable.
- Realment... ho creus veritat? Em pregunta ja amb una altra mirada.
- Si Anna, ho crec, però no és fàcil, soltar, alliberar-nos de les nostres càrregues, no és fàcil. Hem de fer un salt quàntic com a país, però l'hem de fer i sentir alhora. No serem un veritable poble de PAU si en el nostre cor, no hi ha PAU. No hi ha AMOR. - li dic tancant ells ulls i deixant ressonar les paraules dins meu.
- I com ho farem?- contesta.
- Amor meu, això ens portaria a tota una vida de cafès interminables... Però per sort, tenim tota una vida!"
Ara, revisant el meu blog, m'adono de la relació que té aquest article amb el compromís i la igualtat de gènere. Crec que és totalment comparable.
Des d'on volem construir aquesta igualtat? Des de la rancúnia a l'home? Des de l'odi transgeneracional que anquilosem en les nostres cèl·lules, fruit de les agressions viscudes per les nostres avantpassades?
Estic convençuda que per a poder avançar, s'ha de reiniciar la màquina, i per tal de fer-ho, és necessari que comencem a incloure-hi nous codis, codis que ajudin a una nova construcció amb unes bases netes i sòlides. No a la reconstrucció des d'on som, s'ha de destruir per poder tornar a crear de nou. Igual com quan renovem la cuina o el bany de casa. Durant uns dies, és un caos, tot està damunt davall, brut, ple de pols, desorganitzat, i ens atabalem, angoixem, i pensem que mai la veurem acabada... però de com un dia arribem a casa, i allí està!, llesta, acabada, impecable i neta.
Rehabilitem la nostra casa interior, la d'ells, la de tots, i d'aquesta manera, un dia, obrirem la porta i tot estarà impecable i al seu lloc.
