TODOS SOMOS TDA-H

"Siempre he tenido la necesidad de buscar la normalidad en mí, el equilibrio, intentar estar en la "manada". Lo cierto es que después de muchas reflexiones, meditaciones, trabajos de crecimiento personal, acepto la rareza que hay en mí. Acepto la anormalidad del proceso de mi mente, acepto mi imaginación loca, mi creatividad estratosférica, mi pensamiento de que todo es posible, y el sentir de que no hay límites. Acepto mi anarquía social, y el reivindicar que no quiero que mis hijas vivan en un mundo en el que todo se rige por el "¿Quién eres?", y "¿Hasta dónde llegas?". Un mundo donde todo va fechado, con horario de entrada y de salida. Mecanizado, como robots, sin alma. Sin poder sentir, sin poder ser feliz en cada uno de los actos que realizamos. Dependiendo de juicios externos, "normas absurdas" y controles sociales.

"Hace poco, diagnosticaron a mi hija pequeña con Trastorno de Déficit de Atención e Hiperactividad (TDA-H), síndrome de Tourette, la verdad es que en un principio negué la situación, estoy harta de etiquetas en los niños, de poner nombre a aquello que sale de la media, de la normalidad. Cuando su profesora me confirmó lo mismo que el neuro-pediatra empecé a preocuparme de verdad, a pensar como podía ayudarla, porque si no estás en la manada, estás fuera, y si el futuro para un niño "normal" (neurotípico) ya se prevé difícil, para alguien que tiene que lidiar con una transtorno neurológico, no quiero pensarlo. Al ponerme en el estudio de este empecé a darme cuenta de que hay una auténtica plaga de TDA- con o sin H. Llegando a la conclusión de que hay una verdadera epidemia.  ¿Qué les pasa a los niños de hoy? ¿Por qué esta plaga ahora?, ¿Qué pasa, antes no existía los niños inquietos y dispersos?


He estado leyendo mucho sobre la funcionalidad neurología, sobre su plasticidad, su capacidad de adaptación, sobre como funcionan las conexiones neuronales y lo que produce la falta de Dopamina, Noradrenalina o Serotonina en el individuo. Durante la investigación me he dado cuenta de que yo también soy una TDA (con o sin H, más bien con H), y es cierto que con mucho esfuerzo he logrado realizar todo lo que me he propuesto, pues había días en que mi energía era incapaz de focalizarse más de una hora en una tarea, en que la pasión que tenía por algo se me caía en el tobillo a la semana, y mantener esa atención constante y equilibrada resultaba siempre un suplicio. Me he dado cuenta de que lo único que conseguía mantener mi atención, era lo extraño, diferente, lo que precisamente salida de la manada. Las rutinas me aburren, lo cotidiano me aburre, y eso mismo le pasa a los niños con TDA/H.

Los niños con TDA/H necesitan estímulos constantes para segregar Dopamina, (que es la hormona que hace capaz mantener el interés, la atención, estimula, segrega felicidad), necesitan cierto grado de libertad, necesitan poder experimentar, buscar, crear, investigar, generar emociones. Pero, ¿Qué realidad social estamos viviendo hoy? Hoy hay horarios para todo, niños pequeños que tienen que madrugar a las siete de la mañana para ir a estudiar. ¡Para ir a estudiar! Para entrar en el rol que nos hemos creado, para ser máquinas que escuchan y realizan tareas. Niños que se pasan 5 horas sentados en la escuela, escuchando lo que deben hacer y como... ¡yo misma me moriría! La situación que hemos generado cada vez es más estricta, con más normas conductuales, y menos plástica... no hay más niños con TDA/H simplemente los niños son, cada uno con su carácter, único en su esencia, dispersos, alegres, inquietos y curiosos. No hay dos niños iguales, no pretendamos tener dos niños iguales, amemos la diversidad, ¡seamos diferentes!, empezando por sentir más lo que hacemos. Seamos felices en nuestro trabajo, realizados, hagamos las cosas por y con amor, seamos nosotros, los adultos quien se adapten a ellos, a los niños, empecemos la REVOLUCIÓN SOCIAL, el CAMBIO.

Seamos todos MAVERICK."Releyendo este artículo, y con los posteriores diagnósticos que acontecieron a mi hija, cada vez estoy más convencida de que el problema está en los adultos y no en los niños.
¡Al poco del diagnóstico de TDA de Sofía, que así se llama, le diagnosticaron con TEA, síndrome de Asperger, tomas ya! Seguimos etiquetando, y si, viendo las características, yo y su hermana lo somos y de manual (ahora entiendo muchas cosas de mi niñez...) pero creo, que todos estos diagnósticos, que se dan ahora, y que han estado y existido toda la vida, si el sistema educativo fuera de otra manera, los niños neurodivergentes no tendrían ningún tipo de problema.
Ya a principios del s. XX surgieron diferentes pedagogías en las que se trabajaba la educación desde otros paradigmas, Montessori y Waldorf son las más conocidas, pedagogías que ahora en el 2023 parece que ¡son la re-leche! Como si de la última novedad se tratara, yo ya en mi ámbito la música, incluí una de estas (pedagogía Dalcroze) en la que se enseña a través de la integración y la experiencia de vida y la fase de la intelectualización es la última... estoy hablando del año 2005. Entrar en una escuela donde solo había dos aulas con pupitres y el papel para tomar apuntes era escaso, confundía a los padres y les daba miedo, miedo de que no aprendieran. Pero doy gracias a todos esos alumnos que a día de hoy, casi 20 años después, me siguen agradeciendo la felicidad que sintieron conmigo en el aula, y que nunca olvidaron ninguna de esas clases. Porque no hay nada que nos quede más impregnado en el alma que el aprendizaje natural, y esto solo se consigue así, con procesos de docencia naturales, o ¿a caso les damos un libro a nuestros hijos para aprender a andar o atarse los zapatos?
Nos preocupamos porque hay fracaso escolar, nuestros hijos no quieren o no saben qué estudiar, pero, ¿Quién de nosotras o nosotros lo tenía claro con 17 años? ¿Cuántos de nosotras y nosotros hemos cambiado o estamos trabajando en algo que en la vida hubiéramos soñado, que haríamos?, no sé, tal vez, tendríamos que reflexionar más con el tema, y empezar a "re-evolucionar" a las instituciones con nuevos enfoques en la educación. Pero no podemos esperar que estos nuevos enfoques salgan de mentes neurotípicas, mentes que encajan en este sistema, que no se revelan (por suerte cada vez hay menos).

Es una reflexión, sentada delante del portátil, viendo salir el sol, de café con leche, escuchando jazz de fondo...

 

 

ODA A LES DONES QUÈ HAN ESTIMAT MASSA

Es recomana llegir el text escoltant aquesta música, ja que m'ha inspirat a fer-ho.

Segurament, totes i cada una de nosaltres hem viscut una situació en què "hem estimat massa i desequilibrat" en aquesta carta, en poso un exemple, brindo per un amor bidireccional, i equilibrat.

"Em sento buida, sense forces, ni il·lusions. Apagada com una espelma pel corrent de la finestra... - No tinc sang - em dic a mi mateixa. - No em queda sang, amb prou feines puc obrir els ulls, i mira't. Cada cop que et veig, em quedo amb una mica menys d'aire, cada cop que toques el meu cos tremola com la primera vegada. Potser, la darrera vegada serà l'última, potser no hi haurà una darrera vegada. Poder tot acaba i comença en el mateix instant cada cop que ens trobem. Oh amor meu immortal! Com anhelo els teus llavis, la teva mirada tendra i penetrant, i els teus pensaments divergents que busquen els meus.
Oh amor meu immortal! En quina de les mil vides podrem resoldre-ho tot bé? En quina no hi haurà pors, ni patiments? En quina serem lliures de ment per poder ser, el que hem vingut a ser? Oh el meu amor immortal! D'aspecte anàrquic i bohemi, transgressor i insurgent, en quin moment? En quin instant? En quin ara?
Si som éssers que venim i repetim les nostres vides fins que aprenem... que hem d'aprendre els dos? Quina és la lliçó de vida que ens mostra?
Potser he de ser valenta? Valenta per reconèixer que jo no soc el teu amor immortal. Que tan sols he sigut algú que ha passat per la teva vida sense pena ni glòria. Que el que sento per tu és fruit d'un dels meus egos i que no ets real? Sí, Potser, ja és hora que et solti, que passi pàgina, que et deixi marxar. Que t'alliberi del meu amor, que m'alliberi de tu, per poder tornar a respirar, a somriure, a brillar. Perquè el teu amor em mata, dolçament i lentament. Perquè els teus petons m'enverinen i els teus -"t'estimo amor"- boicotegen el meu cor. He d'alliberar-me de tu, d'aquest amor dolorós...
L'amor dolorós no és amor.
L'amor no és patiment, no és angoixa, l'amor és llibertat, sensualitat, capacitat d'entrega i confiança. I si no és bidireccional, no és amor...
Assumir-ho, em costa, no puc esperar més temps, ja són gairebé quatre anys d'un amor dolorós i fluctuant. En què cada cop que tu i jo, hem estat junts, jo he deixat d'estimar-me, per tan sols estima't a tu. Ho tornaria a fer? Segurament, i segurament arribaria fins aquí, on soc ara.
No cal dir massa més, m'aparto, però no desaparec. Vibrem en capes diferents, en freqüències divergents, i només Déu sap quan ens trobarem els dos a aquesta.
Tan sols et desitjo el millor, que els teus somnis es compleixin, que tinguis tot allò que anheles a la vida. Només vull la teva felicitat, i que un cop trobada, la conservis tal tresor apreciat. Al final, res no et fa ser més feliç que tu mateix. I si ets tu mateix, seràs sempre feliç.

Oh amor meu immortal! La teva indiferència, el teu silenci em mata. M'ofega, m'entristeix l'ànima. I em sap greu, de veritat, però no m'ho puc permetre. No puc defallir, no per un amor unidireccional. I encara que sé que m'estimes, que quan estem junts som mil vegades més nosaltres. No soc suficient per a tu.
No pateixis amor meu, tu no em fas mal, soc jo i el meu amor els que pateixen. Tu ets qui ets, i estic enamorada del teu ser tal com és, tu no m'has fet mai mal, tan sols no has vibrat en mi.
Oh amor meu immortal! Necessito esborrat del meu cor, dels meus pensaments, dels meus somnis per a poder respirar! Necessito posar-me "mode off" per poder continuar caminat per aquesta vida, i retroba'm. Vull no sentir, omplim altre cop d'il·lusions, alegries i esperances reals. Perquè ara mateix, soc buida, i aquesta buidor que sento, m'espanta."

Segurament totes i cada una de nosaltres hem sentit en algun moment de la nostra vida un amor així. Però, realment, en podem dir amor d'això? En quins paràmetres hem construït les dones, sobretot de la meva generació (soc del 75!), l'amor. Què és el que hem vist durant tota la nostra infantesa? Què és el que hem escoltat? Què és el que ens han ensenyat?

Si som sinceres amb nosaltres mateixes, totes les pel·lícules del gènere comèdia romàntica, drama, o similars, que hem anat tragant durant anys han estat girant un mateix eix (i no vull entrar en el que ha fet Disney, etc.). La dona s'enamora, l'home la fa patir, ella cada cop s'enamora més... i si la cosa surt bé, traga i són feliços per sempre. Les cançons, boleros, balades pop, etc., sempre ens deixaven un missatge de sofriment, desolació, cors trencats i sentiments de culpa. Com si mai ho féssim del tot bé. I sempre amb aquesta sensació d'esforçar-nos per tal que l'altre estigues content, i no fer res que entorpies la relació o ens abandones a l'estil de l'última seqüència de "El que el vent s'endugué", I ERA EL NORMAL. Si a sobre, mirem dins l'entorn familiar, veiem un entorn en què la dona organitzava la família, cuidava de tots, el pare normalment estava fora de casa i se l'honorava amb respecte i devoció.
Les dones tenim incorporat a l'ADN la sensació de no ser prou mereixedores de l'amor real. Aquell que no fa patir, equilibrat, que dona i rep. El que no castiga, ni humilia, ni sotmet. Sembla, que si no és així. No és amor. I és que, escoltant a les adolescents del meu entorn quan troben un noi que les escolta, valora, respecta i potencia... els hi falta quelcom. Necessiten el "malote!", aquell que les castiga, les crida i lis hi falta el respecte.

Les dones estimem massa de sèrie, venim amb el GPS incorporat de donar i repartir amor a aquells que més ho necessiten, sense entendre que només es pot donar allò que l'altre vol rebre. Si no és com si llencessis a les escombraries directament tota aquella energia.
Quan entenem que perquè una relació sigui equilibrada tots dos han d'estar a la mateixa freqüència, normalment, han passat anys de castics, relacions fallides i tòxiques. I torno sempre al meu discurs principal, PEDAGOGIA, sí. Si totes nosaltres féssim una mica més de pedagogia a les nostres filles i fills, pot ser això, ja en aquestes alçades, no passaria.
Està clar que per a fer pedagogia hem de practicar en l'exemple, i fer una autocrítica severa i dura de nosaltres mateixes. I de vegades els resultats fan por. Perquè potser estem immerses en una d'aquestes relacions esmentades fa un moment, i la decisió a prendre seria fugir d'allí. Però, penseu realment l'input que esteu deixant a les vostres filles i fills, ser una bona mare i ser un bon pare començar per donar exemple, per tenir coherència en les paraules i els fets.

Si som valentes per posar en solfa en una cafeteria i sortir el 8-M al carrer, potser també ho hauríem de ser en el nostre dia a dia. I soc conscient que hi ha circumstàncies que ens porten a aguantar (economia, benestar, posicionament social, etc.) però recorda, ETS DONA, POTS AMB AIXÒ I MÉS, i ens tens aquí sempre per ajudar-te.

SIN NUESTRA ALMA, SOMOS COMO UN ORDENADOR SIN ENERGIA

En uno de nuestros viajes a Barcelona con mi hija mayor y su amigo Kevin me preguntaron por los cuerpos astrales, por el alma.
- ¿Qué es el alma mamá?
Alma, cuerpos astrales, espíritu, esencia, tiene muchos nombres, pero, ¿cómo describir que es para nosotros el alma a una adolescente, divergente de mente, que solo quiere respuestas a aquello que no entiende o no se explica?
Sin más, intente conectarme en mi fuente, en mi yo verdadero, para poder explicarle con algún simbolismo actual lo que para mí era el alma.
- ¿Qué es para vosotros un ordenador? - les pregunte.
- Una máquina! - respondieron con obviedad.
- Sí, es una máquina, que contiene una información. Un software, hardware, programas, gigas, núcleos de almacenamiento, etc. Es una máquina capaz de hacer o saber cualquier cosa. ¿No?. ¡Puede realizar programas matemáticos, de cálculo, corrige faltas de ortografía, hasta sabe de filosofía e historia! Una máquina preparada para todo, y según el modelo, más avanzada o más primaria. Con más capacidad o menos. Vamos lo que viene siendo más simple o más complejo.
- ¡Mamá! Que tiene que ver un ordenador con el alma!.-
- Tiene que ver todo!, nosotros somos una máquina de perfecta precisión. Nosotros nos fabricamos en el vientre materno durante nueve meses. Meses en que se incluyen los datos, los gigas, la capacidad, la forma, el color, el todo. Durante esos meses nosotros no necesitamos nada, vivimos conectados al cordón umbilical de nuestra madre, y es ella quien proporciona toda la energía. Pero, ¿Qué pasa con el ordenador una vez lo has comprado y llega a casa? ¿Qué debemos hacer para que funcione?
- Pues abrirlo!, y conectarlo! - respondieron al unísono.
- Exacto!, conectarlo, pero, ¿dónde? - pregunte.
- A la LUZ! - se reían.
- Exacto, a la luz. Y sin la corriente eléctrica el ordenador no sirve de nada, es un aparato completo, sofisticado pero inútil. Sin la energía de la luz, o la carga de las baterías, el ordenador no funciona, no sirve para nada. Es una caja repleta de información inválida e improductiva. Pues eso es lo que pasa con nuestro cuerpo. En el momento en que nacemos, nos conectamos a esa luz, esa luz que nos arranca el sistema y empezamos a procesar. En el momento en que nacemos nuestro ordenador se activa porque se conecta a alma, nuestra esencia, energía, llamarla como queráis.
- Y si somos como un ordenador, quiere decir que ¿tenemos ya toda la información dentro de nosotros? -
- Un ordenador viene con un programa de serie, ¿verdad?, pero ese programa podemos reiniciarlo, ampliarlo, mejorarlo y actualizarlo. También podemos conectarnos con la nube, y allí la información es ilimitada.
- ¿La nube? ¿Qué sería en nosotros la nube? - preguntaron.
- Sería el lugar donde nuestra alma, nuestra esencia, energía, busca la conexión a nuestro yo verdadero, a nuestra fuente, en la que podemos hallar en estado meditativo, en estado de silencio y calma. La voz que nos guía, la intuición que nos frena en algunas ocasiones. La sabiduría cósmica de las estrellas. Eso sería la nube, el lugar donde se alojan nuestras almas antes y después de estar aquí.
- Por lo tanto, según tú, ¿ya sabemos todo? - pregunto Kevin.
- En el momento en que nos conectamos, nosotros conectamos a nuestra mente, nuestra mente empieza a procesar pensamientos, conductas, y es nuestra mente, por desgracia, la que coge el control. Es como el sistema operativo de la máquina. Pero, ¿Qué pasa cuando solo se trabaja con lo que hay dentro de la máquina? ¿Qué pasaría si no tuviéramos conexión a esa nube?
- Pues que solo podríamos hacer y saber lo que tenemos dentro de serie. No podríamos llegar a ningún lugar más.
- Exacto, eso es lo que pasa cuando solo se está en el EGO, cuando tu ser no conecta con tu esencia, con la energía invisible, con la "wifi". Cuando está solo presumiendo de los gigas de serie, del diseño de la pantalla, de los 4 núcleos, o del último programa de Microsoft. Entonces nuestra alma no se conecta con la fuente, y tira solo de reservas de batería... hasta que un día se apaga. No funciona bien, se cuelga... y no sabemos por qué. ¿A lo mejor ha entrado un virus?, o a lo mejor, nuestra mente es nuestro virus.

UN POBLE QUE ESTIMA, ES UN POBLE QUE CREIX EN LA VERITAT

He escrit aquestes paraules escoltant aquesta música, crec que us pot connectar allà on era jo connectada, mentre escrivia. Crec que us ajudarà en la connexió.

"Paraules, paraules que ressonen en la meva ment. Un dia darrere l'altre, perden optimisme a una resposta sensata. S'allunyen en l'horitzó com aus migratòries a la recerca d'un nou món, d'una nova llar, d'un niu on aixoplugar-se. Paraules que temen ser dites, accions reprimides per gegants institucionals amb la voluntat de silenciar un país. Colors prohibits. Sentiments afligits, dolor profund de l'ànima davant la impotència d'un poble al canvi.
Però, des d'on volem fer aquest canvi?, des de l'odi?, la rancúnia?, el dolor?
Fa pocs dies, en una tarda de cafès amb una bona amiga, parlàvem entorn del canvi que volem per la nostra terra, per la nostra cultura, pel nostre país, li vaig llençar aquesta reflexió:

_ Anna, des d'on volem construir el nostre país? - vaig fer un gest amb la mà, com parant la resposta.
- Shiiuuuuu- mostrant-li silenci. - escolta, sent, no intel·lectualitzis la pregunta, fes que ressoni en el teu ser veritable. No en aquesta ment nostra insaciable de respostes i arguments. - Anna, des d'on volem aixecar el nostre país?, des de la por?, la rancúnia?, l'odi?
-Que dius? No!, des de la llibertat!, des de la pau!, ens caracteritza com a poble! - sense reflexió ni reso, diu tota cofoia.
- Anna, un poble que no perdona, ni oblida, no pot construir des de la pau i la llibertat, perquè serà esclau sempre d'aquell no oblit i no perdo. - Li vaig dir mirant-la als ulls amb profunditat i amor.
_ Que dius!, tu sempre tan al·lucinada!- reia.
_ Anna, només sento paraules silenciades carregades d'odi, paraules enverinades per les formes i la no-violència. Però en totes elles, darrere d'aquestes, hi ha la frustració, el dolor, l'esclavitud.
Construir un nou món, no és fàcil. Renéixer, no és fàcil. En el trajecte, t'has de despendre des de lligam del passat. T'has de restablir, i començar de zero. Has de poder sanejar les ferides, i perdonar.
Perdonar i entendre que el món és plural i ple de ments divergents amb opinions diferents. Ple d'éssers que estan en vibracions diferents de les nostres, ni millors ni pitjors. Diferents. Amb paràmetres que no s'ajusten a la nostra visió, però al final, paràmetres també. I encara que no hi estem d'acord, que no són els nostres, hem de tenir el cor net i lliure per perdonar, acceptar i avançar.
La història ens refrega sempre que no hi ha ningú lliure de culpa, que tots en algun moment hem traspassat la barrera. I no té importància, si aquesta agressivitat, impotència i dolor es manifesta a través "d'hòsties" o de pensaments reprimits en la ment... el cor continua sent brut.
En veritat vols construir un país en què els nostres fills creixin odiant a aquells que no els deixaven marxar? De veritat vols que alimentem la desesperança i la rancúnia?, la por i l'estat d'alerta constant a les repressions?
Crec que per avançar s'ha de perdonar, i que per donar, s'ha de saber perdonar. No podem donar allò que no tenim. - L'Anna era callada, mirant-me fixament. - Vols aprendre a construir des de l'amor, la comprensió, l'acceptació, la confiança, el respecte, l'agraïment? O vols fer-ho des de la culpa, la queixa, el judici, el patiment, la lluita... ?
_ Però i la nostra dignitat? El nostre Orgull?, hem de continuar essent trepitjats i callats? - Em diu amb una miranda continguda i rabiosa. - Un poble que sempre ha sofert la repressió dels veïns de replà!, això dius?
_ Que és la dignitat o l'orgull si no, estats egòlatres produïts per la nostra ment, pel nostre pensament. Realment a mi no em defineix com a persona, ser més o menys orgullosa, tan sols defineix un dels estats del meu "ego", un dels personatges de vida amb el que represento una situació. Però jo, no soc aquell estat, ni aquella careta. D'altra banda, l'experiència em diu, que l'orgull només m'ha apartat del camí de la veritat, de l'amor, de l'evolució. -li dic.- Que és la dignitat i l'orgull, si a la fi construïm un país ferm des de valors autèntics, sòlids i indestructibles? Un país que oblida els seus "JOS" per creixen en essència veritable.
- Realment... ho creus veritat? Em pregunta ja amb una altra mirada.
- Si Anna, ho crec, però no és fàcil, soltar, alliberar-nos de les nostres càrregues, no és fàcil. Hem de fer un salt quàntic com a país, però l'hem de fer i sentir alhora. No serem un veritable poble de PAU si en el nostre cor, no hi ha PAU. No hi ha AMOR. - li dic tancant ells ulls i deixant ressonar les paraules dins meu.
- I com ho farem?- contesta.
- Amor meu, això ens portaria a tota una vida de cafès interminables... Però per sort, tenim tota una vida!"

Ara, revisant el meu blog, m'adono de la relació que té aquest article amb el compromís i la igualtat de gènere. Crec que és totalment comparable.
Des d'on volem construir aquesta igualtat? Des de la rancúnia a l'home? Des de l'odi transgeneracional que anquilosem en les nostres cèl·lules, fruit de les agressions viscudes per les nostres avantpassades?
Estic convençuda que per a poder avançar, s'ha de reiniciar la màquina, i per tal de fer-ho, és necessari que comencem a incloure-hi nous codis, codis que ajudin a una nova construcció amb unes bases netes i sòlides. No a la reconstrucció des d'on som, s'ha de destruir per poder tornar a crear de nou. Igual com quan renovem la cuina o el bany de casa. Durant uns dies, és un caos, tot està damunt davall, brut, ple de pols, desorganitzat, i ens atabalem, angoixem, i pensem que mai la veurem acabada... però de com un dia arribem a casa, i allí està!, llesta, acabada, impecable i neta.
Rehabilitem la nostra casa interior, la d'ells, la de tots, i d'aquesta manera, un dia, obrirem la porta i tot estarà impecable i al seu lloc.

Qui se'n riu de l'amor, té molta por i dolor dins seu

Aquesta és la música amb què he connectat per escriure aquests pensaments divergents i amorosos. Recomano escoltar-la durant la lectura.

Qui se'n riu de l'amor, té molta por i dolor dins seu.
Qui no veu l'amor, com un acte de benedicció, no mira amb els ulls de l'ànima. Es queda amb la superficialitat de la mirada física, aquella que durant tota la vida hem ensenyat a què i com mirar. Aquella que mira des de la ment, des del personatge de vida que s'ha creat, per a sobreviure en aquest món materialista i superficial, ple de capes borroses i inexactes, de veritats a mitges. Veritats creades per subconscients aliens a nosaltres, per herències familiars, per pors i temors viscuts.

Qui se'n riu de l'amor, riu d'ell mateix, de les seves carències, de la seva pluralitat. Qui frivolitza l'amor, frivolitza l'essència humana, més enllà dels canons establerts, per què... qui som nosaltres per establir, normalitzar o frivolitzar res?

L'amor, motor d'aquest planeta, que en aquest moment està buit de combustible. Necessita esperança, fe. L'amor, aliment del nostre ésser veritable, està en reserva, en estat latent, amb por a buidar-se i omplir-se de rancúnies, de pors, de dolor. I és que, l'amor no es pot alimentar amb res més que d'amor.

Sé que de vegades fa por, fa por reconèixer o acceptar les veritats. Fa por a sentir el dolor de com el teu cor es trenca, i preferim alimenta'l de falses esperances, il·lusions i fantasies vaires. Sí, és cert. L'amor de vegades, pot fer mal... però quan fa mal, no és amor veritable. Quan fa mal, és perquè no hi ha acceptació, no hi ha comprensió, gratitud. Quan fa mal, és el nostre ego qui pateix. És al nostre personatge a qui han ferit. I és que, el nostre ser veritable, només vol el millor, i la felicitat completa per aquella persona que estimem. I si la seva felicitat, parteix sent fora del nostre costat, serem feliç d'alliberar.

"Jo vull el millor per tu, accepto la teva partida. Accepto la teva felicitat amb un somriure al rostre, amb gratitud per haver estat en la meva vida. Per haver compartit en mi instants meravellosos. Accepto l'aprenentatge, i miro endavant amb pau i serenitat. Procurant calmar, i abraçar el dolor que sent el meu ego, procurant calmar el plor de la teva partida. I és, que encara que soc feliç, feliç per tu. Encara que sé, que és el que toca, encara que ho accepto, el meu cos plora. Plora per la teva absència. Plora per la manca d'abraçades i petons. Plora per la felicitat del record del teu amor, plora. I sí, em permetríeu el luxe de plorar? De cridar el seu nom, pensa'l, de cantal, busca'l?
Em permeto sentir aquest dolor meravellós que hi ha deixat la teva absència.
Per què encara que fa mal, sé quan amor hi ha. I aquest mai desapareixerà. Creixerà en la distància, arrelarà i es farà fort. I qui sap, si algun dia, tornarà."

EL TRENCANOUS

EL TRECANOUS

"La clara ja és al llit, després d'una nit de Nadal plena de regals, dorm plàcidament... de sobte, les joguines cobren vida, i entra ... "El Rei Ratolí"... ella és desperta espantada per tot el que succeeix en la seva habitació."

Comparteixo el treball que estic fent amb els alumnes d'iniciació musical.
Treballem des del moviment, executant els motius rítmics amb el cos. Treballem l'estructura de l'obra, la interpretació, l'autor, el conte, la història. Treballem la creativitat en general. Utilitzem elements motivadors, com mocadors, desfresses, etc.

PENSAMENT D'UNA DIVERGENT QUE ESCOLTA A BEETHOVEN

Llegir escoltant la música que us proposo, un segon moviment de la 7a simfonia de Beethoven on es barreja l'angoixa, ofuscació i desesperació, amb la més bella albada, amb la més profunda esperança,

Gran és la lluita quan volem anar contra corrent, gran l'esforç i el sacrifici per poder arribar al que l'home entén per equilibri, harmonia. I més quan en aquest moment, caòtic i desesperant, on el que nosaltres pensàvem i creiem que era just o democràtic, resultar ser la inversa. I és que no vull pensar que hi ha diferents enfocaments per a la veritat.
Crec realment que de vegades no hi ha diferents prismes, ni versions dels fets. Només hi ha una única i veritable veritat.
Que ens està passant? Estem perduts en un mar de legalitats totalment il·legals, on la nostra veu es castra, s'apaga en mig de crits muts i violència reprimida. On no podem aixecar la mà perquè som víctimes de l'ull repressor de l'estat. En què cada moviment, respiració, pensament és assetjat, reprimit, atacat... violat.
Gran lluita és anar contra corrent en el pensament humà, i una gran esperança l'únic que ens queda, saber que la persistència calarà en el cor d'Europa, i que al final, els nostres veïns de replà entendran, que no és res contra ells, o sí.
Avui en dia parlem de creixement personal, d'eliminar toxicitats de la nostra vida. De buscar la bellesa i l'harmonia del ser, crec que és això mateix el que ens està passant als catalans. Volem sortir d'un ambient tòxic, allunyar de nosaltres la mala vibració que ens arrossega a un holocaust social, on la corrupció, la manipulació, la violació dels drets humans és "EL NORMAL". Estem tan idiotitzats que no ens immutem a les pallisses emocionals que ens donen. Permetem que ens tallin les ales, que ens trepitgin el cap i que assassinin el nostre pensament.
Amics, el nostre pensament, el nostre SER va néixer lliure. Lliure de normes, castracions, manipulacions i còdecs moralistes. Ja va sent hora que aixequem la veu, que cantem fort, que unim les veus més enllà d'una manifestació d'un dia. Ja va essent hora que els altres vegin que nosaltres no defallim, que lluitem pel que creiem just més enllà de la justícia dels homes, més enllà de les lleis i dels tribunals. Sí, més enllà hi ha una justícia universal, que farà que tot es posi al seu lloc.
Si realment bateguem en un sol cor, podrem aconseguir-ho, podrem dirigir, sentir, vibrar en el nostre país. Podrem guiar el cap a la voluntat del poble català. Construir des de la veritat, des de l'amor, des de l'equilibri i la justícia. Criar una futura pedrera disposada a fer brillar les nostres quatre terres, i sí, adoctrinem als nostres infants, no perquè estimin una bandera, adoctrinem-los perquè siguin el canvi d'aquesta terra, perquè siguin més justs socialment, on no hi hagi pugnes de poder, on es treballi en col·lectivitats, com a interser. Oblidem el passat, deixem fora el que VAM SER, o el FINS A ON VAM ARRIBAR com a poble. Construïm un destí més enllà de l'avarícia, condícia del ser... Fem de Catalunya la pròxima "Finlàndia Mediterrània."...