Qui se'n riu de l'amor, té molta por i dolor dins seu

Aquesta és la música amb què he connectat per escriure aquests pensaments divergents i amorosos. Recomano escoltar-la durant la lectura.

Qui se'n riu de l'amor, té molta por i dolor dins seu.
Qui no veu l'amor, com un acte de benedicció, no mira amb els ulls de l'ànima. Es queda amb la superficialitat de la mirada física, aquella que durant tota la vida hem ensenyat a què i com mirar. Aquella que mira des de la ment, des del personatge de vida que s'ha creat, per a sobreviure en aquest món materialista i superficial, ple de capes borroses i inexactes, de veritats a mitges. Veritats creades per subconscients aliens a nosaltres, per herències familiars, per pors i temors viscuts.

Qui se'n riu de l'amor, riu d'ell mateix, de les seves carències, de la seva pluralitat. Qui frivolitza l'amor, frivolitza l'essència humana, més enllà dels canons establerts, per què... qui som nosaltres per establir, normalitzar o frivolitzar res?

L'amor, motor d'aquest planeta, que en aquest moment està buit de combustible. Necessita esperança, fe. L'amor, aliment del nostre ésser veritable, està en reserva, en estat latent, amb por a buidar-se i omplir-se de rancúnies, de pors, de dolor. I és que, l'amor no es pot alimentar amb res més que d'amor.

Sé que de vegades fa por, fa por reconèixer o acceptar les veritats. Fa por a sentir el dolor de com el teu cor es trenca, i preferim alimenta'l de falses esperances, il·lusions i fantasies vaires. Sí, és cert. L'amor de vegades, pot fer mal... però quan fa mal, no és amor veritable. Quan fa mal, és perquè no hi ha acceptació, no hi ha comprensió, gratitud. Quan fa mal, és el nostre ego qui pateix. És al nostre personatge a qui han ferit. I és que, el nostre ser veritable, només vol el millor, i la felicitat completa per aquella persona que estimem. I si la seva felicitat, parteix sent fora del nostre costat, serem feliç d'alliberar.

"Jo vull el millor per tu, accepto la teva partida. Accepto la teva felicitat amb un somriure al rostre, amb gratitud per haver estat en la meva vida. Per haver compartit en mi instants meravellosos. Accepto l'aprenentatge, i miro endavant amb pau i serenitat. Procurant calmar, i abraçar el dolor que sent el meu ego, procurant calmar el plor de la teva partida. I és, que encara que soc feliç, feliç per tu. Encara que sé, que és el que toca, encara que ho accepto, el meu cos plora. Plora per la teva absència. Plora per la manca d'abraçades i petons. Plora per la felicitat del record del teu amor, plora. I sí, em permetríeu el luxe de plorar? De cridar el seu nom, pensa'l, de cantal, busca'l?
Em permeto sentir aquest dolor meravellós que hi ha deixat la teva absència.
Per què encara que fa mal, sé quan amor hi ha. I aquest mai desapareixerà. Creixerà en la distància, arrelarà i es farà fort. I qui sap, si algun dia, tornarà."