UN POBLE QUE ESTIMA, ES UN POBLE QUE CREIX EN LA VERITAT

He escrit aquestes paraules escoltant aquesta música, crec que us pot connectar allà on era jo connectada, mentre escrivia. Crec que us ajudarà en la connexió.

"Paraules, paraules que ressonen en la meva ment. Un dia darrere l'altre, perden optimisme a una resposta sensata. S'allunyen en l'horitzó com aus migratòries a la recerca d'un nou món, d'una nova llar, d'un niu on aixoplugar-se. Paraules que temen ser dites, accions reprimides per gegants institucionals amb la voluntat de silenciar un país. Colors prohibits. Sentiments afligits, dolor profund de l'ànima davant la impotència d'un poble al canvi.
Però, des d'on volem fer aquest canvi?, des de l'odi?, la rancúnia?, el dolor?
Fa pocs dies, en una tarda de cafès amb una bona amiga, parlàvem entorn del canvi que volem per la nostra terra, per la nostra cultura, pel nostre país, li vaig llençar aquesta reflexió:

_ Anna, des d'on volem construir el nostre país? - vaig fer un gest amb la mà, com parant la resposta.
- Shiiuuuuu- mostrant-li silenci. - escolta, sent, no intel·lectualitzis la pregunta, fes que ressoni en el teu ser veritable. No en aquesta ment nostra insaciable de respostes i arguments. - Anna, des d'on volem aixecar el nostre país?, des de la por?, la rancúnia?, l'odi?
-Que dius? No!, des de la llibertat!, des de la pau!, ens caracteritza com a poble! - sense reflexió ni reso, diu tota cofoia.
- Anna, un poble que no perdona, ni oblida, no pot construir des de la pau i la llibertat, perquè serà esclau sempre d'aquell no oblit i no perdo. - Li vaig dir mirant-la als ulls amb profunditat i amor.
_ Que dius!, tu sempre tan al·lucinada!- reia.
_ Anna, només sento paraules silenciades carregades d'odi, paraules enverinades per les formes i la no-violència. Però en totes elles, darrere d'aquestes, hi ha la frustració, el dolor, l'esclavitud.
Construir un nou món, no és fàcil. Renéixer, no és fàcil. En el trajecte, t'has de despendre des de lligam del passat. T'has de restablir, i començar de zero. Has de poder sanejar les ferides, i perdonar.
Perdonar i entendre que el món és plural i ple de ments divergents amb opinions diferents. Ple d'éssers que estan en vibracions diferents de les nostres, ni millors ni pitjors. Diferents. Amb paràmetres que no s'ajusten a la nostra visió, però al final, paràmetres també. I encara que no hi estem d'acord, que no són els nostres, hem de tenir el cor net i lliure per perdonar, acceptar i avançar.
La història ens refrega sempre que no hi ha ningú lliure de culpa, que tots en algun moment hem traspassat la barrera. I no té importància, si aquesta agressivitat, impotència i dolor es manifesta a través "d'hòsties" o de pensaments reprimits en la ment... el cor continua sent brut.
En veritat vols construir un país en què els nostres fills creixin odiant a aquells que no els deixaven marxar? De veritat vols que alimentem la desesperança i la rancúnia?, la por i l'estat d'alerta constant a les repressions?
Crec que per avançar s'ha de perdonar, i que per donar, s'ha de saber perdonar. No podem donar allò que no tenim. - L'Anna era callada, mirant-me fixament. - Vols aprendre a construir des de l'amor, la comprensió, l'acceptació, la confiança, el respecte, l'agraïment? O vols fer-ho des de la culpa, la queixa, el judici, el patiment, la lluita... ?
_ Però i la nostra dignitat? El nostre Orgull?, hem de continuar essent trepitjats i callats? - Em diu amb una miranda continguda i rabiosa. - Un poble que sempre ha sofert la repressió dels veïns de replà!, això dius?
_ Que és la dignitat o l'orgull si no, estats egòlatres produïts per la nostra ment, pel nostre pensament. Realment a mi no em defineix com a persona, ser més o menys orgullosa, tan sols defineix un dels estats del meu "ego", un dels personatges de vida amb el que represento una situació. Però jo, no soc aquell estat, ni aquella careta. D'altra banda, l'experiència em diu, que l'orgull només m'ha apartat del camí de la veritat, de l'amor, de l'evolució. -li dic.- Que és la dignitat i l'orgull, si a la fi construïm un país ferm des de valors autèntics, sòlids i indestructibles? Un país que oblida els seus "JOS" per creixen en essència veritable.
- Realment... ho creus veritat? Em pregunta ja amb una altra mirada.
- Si Anna, ho crec, però no és fàcil, soltar, alliberar-nos de les nostres càrregues, no és fàcil. Hem de fer un salt quàntic com a país, però l'hem de fer i sentir alhora. No serem un veritable poble de PAU si en el nostre cor, no hi ha PAU. No hi ha AMOR. - li dic tancant ells ulls i deixant ressonar les paraules dins meu.
- I com ho farem?- contesta.
- Amor meu, això ens portaria a tota una vida de cafès interminables... Però per sort, tenim tota una vida!"

Ara, revisant el meu blog, m'adono de la relació que té aquest article amb el compromís i la igualtat de gènere. Crec que és totalment comparable.
Des d'on volem construir aquesta igualtat? Des de la rancúnia a l'home? Des de l'odi transgeneracional que anquilosem en les nostres cèl·lules, fruit de les agressions viscudes per les nostres avantpassades?
Estic convençuda que per a poder avançar, s'ha de reiniciar la màquina, i per tal de fer-ho, és necessari que comencem a incloure-hi nous codis, codis que ajudin a una nova construcció amb unes bases netes i sòlides. No a la reconstrucció des d'on som, s'ha de destruir per poder tornar a crear de nou. Igual com quan renovem la cuina o el bany de casa. Durant uns dies, és un caos, tot està damunt davall, brut, ple de pols, desorganitzat, i ens atabalem, angoixem, i pensem que mai la veurem acabada... però de com un dia arribem a casa, i allí està!, llesta, acabada, impecable i neta.
Rehabilitem la nostra casa interior, la d'ells, la de tots, i d'aquesta manera, un dia, obrirem la porta i tot estarà impecable i al seu lloc.

Qui se'n riu de l'amor, té molta por i dolor dins seu

Aquesta és la música amb què he connectat per escriure aquests pensaments divergents i amorosos. Recomano escoltar-la durant la lectura.

Qui se'n riu de l'amor, té molta por i dolor dins seu.
Qui no veu l'amor, com un acte de benedicció, no mira amb els ulls de l'ànima. Es queda amb la superficialitat de la mirada física, aquella que durant tota la vida hem ensenyat a què i com mirar. Aquella que mira des de la ment, des del personatge de vida que s'ha creat, per a sobreviure en aquest món materialista i superficial, ple de capes borroses i inexactes, de veritats a mitges. Veritats creades per subconscients aliens a nosaltres, per herències familiars, per pors i temors viscuts.

Qui se'n riu de l'amor, riu d'ell mateix, de les seves carències, de la seva pluralitat. Qui frivolitza l'amor, frivolitza l'essència humana, més enllà dels canons establerts, per què... qui som nosaltres per establir, normalitzar o frivolitzar res?

L'amor, motor d'aquest planeta, que en aquest moment està buit de combustible. Necessita esperança, fe. L'amor, aliment del nostre ésser veritable, està en reserva, en estat latent, amb por a buidar-se i omplir-se de rancúnies, de pors, de dolor. I és que, l'amor no es pot alimentar amb res més que d'amor.

Sé que de vegades fa por, fa por reconèixer o acceptar les veritats. Fa por a sentir el dolor de com el teu cor es trenca, i preferim alimenta'l de falses esperances, il·lusions i fantasies vaires. Sí, és cert. L'amor de vegades, pot fer mal... però quan fa mal, no és amor veritable. Quan fa mal, és perquè no hi ha acceptació, no hi ha comprensió, gratitud. Quan fa mal, és el nostre ego qui pateix. És al nostre personatge a qui han ferit. I és que, el nostre ser veritable, només vol el millor, i la felicitat completa per aquella persona que estimem. I si la seva felicitat, parteix sent fora del nostre costat, serem feliç d'alliberar.

"Jo vull el millor per tu, accepto la teva partida. Accepto la teva felicitat amb un somriure al rostre, amb gratitud per haver estat en la meva vida. Per haver compartit en mi instants meravellosos. Accepto l'aprenentatge, i miro endavant amb pau i serenitat. Procurant calmar, i abraçar el dolor que sent el meu ego, procurant calmar el plor de la teva partida. I és, que encara que soc feliç, feliç per tu. Encara que sé, que és el que toca, encara que ho accepto, el meu cos plora. Plora per la teva absència. Plora per la manca d'abraçades i petons. Plora per la felicitat del record del teu amor, plora. I sí, em permetríeu el luxe de plorar? De cridar el seu nom, pensa'l, de cantal, busca'l?
Em permeto sentir aquest dolor meravellós que hi ha deixat la teva absència.
Per què encara que fa mal, sé quan amor hi ha. I aquest mai desapareixerà. Creixerà en la distància, arrelarà i es farà fort. I qui sap, si algun dia, tornarà."